“Les competències volen donar resposta als problemes, tant en l’àmbit personal com professional“

Antoni Zabala, president de l’Institut de Recursos d’Investigació per a la Formació

Què són les competències bàsiques i quina diferència suposen respecte a les capacitats expressades en la LOGSE?

Si anem al fons,  les diferències per a mi no són substancials, ja que quan la LOGSE parla de capacitats no només és refereix a una potencialitat sinó que implícitament fa referència a saber, a l’acció. Però sí que el terme competències ha afegit uns matisos que ajuden a millorar molt la concepció sobre les finalitats educatives que la LOGSE definia com a capacitats. Hem de tenir en compte que una interpretació que es pot fer de les capacitats és allò que jo tenc, allò de què jo disposo, però que l’utilitzo o no utilitzo en funció de si em ve de gust. Per exemple, jo puc ser capaç d’expressar-me oralment davant d’un públic de 300 persones amb fluïdesa, però no em ve de gust. Llavors diríem que no sóc competent. És a dir, competent és aquell que no només té la capacitat sinó que, a més a més, és capaç de dur-la a terme. I aquí és on es manifesta el tret diferencial. Però, si llegim alguna de les descripcions dels objectius de la LOGSE, podríem entendre’ls com de competència. El terme competència és una aportació conceptual que permet la sistematització d’una idea clau, que la finalitat de l’educació és la de formar per a la vida i, per tant, per donar resposta als problemes i situacions que pot generar la vida en l’àmbit no només professional, sinó també el personal, l’interpersonal i el social. I aquesta visió d’un ensenyament per a l’acció seria la gran aportació del terme competència.

On neix el terme competència bàsica?

Una cosa són els aspectes terminològics i l’altra és el fons. El fons, que és el que a mi m’interessa denotar, és quan des de l’ensenyament es determina que la funció de l’escola no només és la d’anar superant estadis en un camí que ens porti a la universitat, sinó quan es decideix que la funció de l’escola és formar tots els ciutadans i ciutadanes per donar resposta als problemes que els plantejarà la vida. Aquesta és la decisió clau. Això ja apareix en el paper que s’atribueix a l’escola des dels grans moviments educatius de principis del segle passat. En aquells moments  ja es parla de formar per a la vida. I arriben a trobar-se amb una escola que entenen que no forma per a la vida, sinó per anar superant estadis, on el més important és superar l’estadi i no aprendre allò que s’ensenya. Jo diria que aquest és el problema de fons i els països ho han assumit gairebé en els darrers temps. En el moment en el qual s’assumeix això, s’associa a un concepte i aquest és el concepte de competència. No és una decisió del nostre país, sinó d’arreu del món. El terme competència intenta superar un coneixement teòric isolat de la seva funció interpretativa. És a dir, saber aplicar el coneixement per ajudar a comprendre i resoldre situacions. De manera que no s’hagi d’esperar que la gent s’integri en un món per començar a aprendre. Això és el que justifica la introducció del terme competència. Quan es parla de competències bàsiques, es refereix a aquelles que es consideren fonamentals per a la vida.

Qui decideix la seva inclusió en el currículum?

Totes les organitzacions mundials, siguin de l’abast que siguin, des del món empresarial al cultural, han definit que l’ensenyament ha de ser per a l’acció i per a la vida, de manera que l’escola ha de donar una formació per a la vida en tots els seus àmbits: el personal, l’interpersonal, el social i el professional. És a dir, no n’hi ha prou amb bons professionals, sinó  que, a més, a més necessitam que aquests siguin bons ciutadans. No hi ha cap institució mundial que no defensi això en aquests moments. 

Són les competències bàsiques una moda, o bé creu vostè que han vingut per quedar-se definitivament en el currículum?

Insisteixo que competència és el nom que li posem per expressar un aprenentatge aplicat, pràctic, i no només teòric. Igual, però, d’aquí uns anys trobam un terme que ajuda a explicar millor el que vol dir donar resposta als problemes que planteja la vida. Si anam al fons, els grans mestres d’aquí, a les Illes Balears han entès que l’escola no només ha d’ajudar perquè els alumnes superin exàmens i estadis, sinó que han pretès també que siguin més bones persones i que dominin eines i les sàpiguen utilitzar, han estat formant en competències. La societat, si volem que sigui millor, cada vegada necessita persones més preparades, tant en la teoria com en la pràctica; el que no pot ser és acumular títols i que quan s’entra a fer feina s’hagin d’aprendre les tècniques, perquè només s’ha ensenyat la teoria, que separem els estudis d’allò que hem de resoldre a la vida professional i a la vida diària. 

A quin tipus de necessitat respon aquest canvi conceptual?

No és tan conceptual com terminològic. És a dir, per explicar allò que pretenem, formar per saber donar resposta als problemes i situacions que ens planteja la vida, ara tenim un terme que ens permet explicar-ho millor. Podem dir: hi ha competències lingüístiques, competències d’autonomia, d’aprendre a aprendre. Un concepte basat en l’acció, en el saber fer. Un concepte que a l’Estat espanyol i a tots els països d’arrels catòliques ens costa dur a terme perquè competència vol dir pragmatisme, pràctica, davant la teoria. I nosaltres venim d’un entorn on s’ha valorat molt la teoria, on es defensa la física per la física, la història per la història... i, en canvi, quan parlam de competències es parla de física per entendre la realitat, de lingüística per parlar millor, etc. I aquest canvi és molt dur, perquè l’objecte d’estudi es trasllada de les matèries a l’objectiu fonamental de les pròpies matèries, que és entendre la vida. L’objectiu de les matemàtiques no és la matemàtica, sinó dotar-nos de mitjans que ens permetin conèixer una realitat determinada amb eines més fidels; la física no és bona per si mateixa: és una eina que hem inventat per conèixer millor el món físic. Per tant, el que ha passat és que des d’un model bastant teoritzador hem traït fins i tot les pròpies disciplines en convertir-les en objecte d’estudi en lloc d’allò que són: el mitjà per conèixer i entendre millor el món en què vivim. 

Quin canvi o canvis metodològics suposa el desenvolupament de les competències bàsiques a l’aula?

Aquí és on realment es presenten els grans reptes a l’ensenyament. Canviar els noms –ara diem una cosa o una altra– es fàcil; fins i tot fer programacions en les quals l’enunciat estigui per competències és senzill. El que és difícil és traspassar-ho a les aules, perquè nosaltres sabem ensenyar sobretot coneixements; som un sistema educatiu basat en l’ensenyament de la teoria. Per contra, quan es parla de competències es parla de saber fer i saber fer implica un treball molt personalitzat, amb una gestió de l’aula on cada alumne avança amb ritme i estil diferents. Gestionar la classe així és molt més complicat i, com tots sabem, s’aprèn a saber fer, fent. Això significa que a una classe, en lloc d’escoltar i estudiar –que vol dir memoritzar textos més o menys ben articulats– els alumnes hauran d’aplicar els coneixements. És un canvi important i un gran repte, per al qual ens caldrà una bona planificació i temps.

Suposa això també un canvi organitzatiu? El model tradicional d’agrupament dels alumnes segons l’edat, segueix sent vàlid?

L’agrupament segons l’edat és vàlid perquè ens dóna la possibilitat que un grup d’alumnes es conegui i es formi com a grup, tenint en compte que una de les funcions bàsiques de l’escola és la socialització en un món que és divers. Una classe que sigui diversa, heterogènia, és la millor manera d’aprendre  per a la vida, que també és diversa. Seria anar en contra, per tant, de models que pretenen organitzar els grups en funció de nivells. La pregunta és: de nivells en relació amb continguts acadèmics o amb continguts de socialització? En funció del grau de masclisme o de solidaritat,  o del coneixement de matemàtiques? Què són més importants: els continguts de caràcter social, els lligats a la ciutadania o els continguts relacionats amb unes matèries determinades? Per tant, hem de parlar de formes d’organització dins de l’aula; això sí, que prevegin moments de treball en grups homogenis i d’altres en grups heterogenis.

Quin elements són necessaris perquè aquest canvi conceptual i metodològic arribi efectivament a les aules?

Temps, temps i temps. És un canvi cultural, un canvi del pensament de la societat i del professorat, i aquests canvis són profunds i exigeixen temps alhora que mitjans apropiats a l’esforç que això representa. I aquests mitjans no són només recursos de tipus econòmic, sinó també humans i maneres d’organització al centre que permetin l’aprenentatge entre iguals. Tots som més o menys educadors, formadors en competències, i el que hem de fer és anar avançant pas a pas, i l’única manera de fer-ho és ajudant-se els uns als altres, de manera que hi hagi en els centres un verdader treball col·laboratiu entre el professorat que suposi un traspàs constant de tècniques o estratègies didàctiques. Si es dóna temps, es reforcen aquests ajuts entre iguals i es donen mitjans per a la formació, serà possible aconseguir-ho en no gaires dècades.

Quin model de formació del professorat és necessari perquè les competències bàsiques calin de manera real i efectiva a les aules?

S’aprèn a fer, fent i veient models que siguin apropiats a aquest saber fer i després practicant. Per tant, la formació inicial ha de ser pràctica, on la mateixa manera d’ensenyar als futurs mestres sigui model d’un ensenyament per competències, perquè vegin una organització de l’aula complexa, que funciona no a partir de classes expositives i memorístiques sinó per mitjà de treballs, projectes, anàlisi de casos, resolució de problemes d’aula, projectes sobre com fer activitats a l’aula... i després pràctica. Aquí no serveix una formació inicial teòrica basada en explicacions de com ensenyar competències, de les bondats de les competències, o de la història de les competències, etc., sinó que s’ha partir de models en els quals el professor és model de com fer-ho. El mateix diríem de la formació contínua, que hauria de ser a partir d’ensenyar models de com funcionen les competències a classe i sobretot, en els centres, com s’ha dit, a partir de la col·laboració i ajuda entre tot el professorat.

És encara vàlid el llibre de text com a recurs didàctic prioritari a les aules?

No tots els llibres de text són iguals; en qualsevol cas, el llibre de text mai no pot ser l’eina bàsica de programació d’un professor; pot ajudar –i evidentment necessitam aquestes eines–, però hauria de ser flexible, dúctil, divers i diversificable, de manera que permetés l’ús segons les característiques de l’alumne. El llibre de text està pensat per a un prototipus d’alumne de primer o de segon sigui on sigui; i això és un absurd, perquè no existeix aquest nen estàndard. Amb tota la qüestió digital, si tinguéssim accés a mitjans informàtics, seria més fàcil trobar aquestes eines diversificades.

L’aplicació d’aquest model basat en competències, quin model d’avaluació de l’aprenentatge dels alumnes suposa?
No hem d’avaluar coneixements dissociats de la seva pràctica; hem d’avaluar saber fer. Si les proves només són escrites el que avalues és saber escriure, però no saber fer altres coses. L’avaluació és complexa perquè vol dir no fer exàmens finals, sinó observar com actua l’alumne mentre treballa amb el grup, busca informació, parla, etc. Vol dir estar sempre atent a allò que fa l’alumne i evidentment en alguns moments fer unes proves que permetin donar informació d’allò que no s’ha aconseguit conèixer anteriorment.

Com creu vostè que l’Administració educativa ha d’informar les famílies dels alumnes de la introducció de l’ensenyament i avaluació per competències bàsiques?

Crec que l’Administració hauria de posar més mitjans per explicar a la societat el repte que té el professorat, amb l’objectiu que la societat doni suport al canvi corresponent; perquè, si no hi ha suport, l’esforç que ha de fer el professorat no es compensarà i no hi haurà l’estímul per canviar. És, per tant, necessari comunicar a tothom el que representa aquest canvi, utilitzant els mitjans de comunicació, intentant convèncer tothom, especialment aquells que configuren l’opinió publica, entre ells, els tertulians que tan fàcilment i de manera moltes vegades frívola pontifiquen sobre educació. Cal que la societat s’assabenti i doni suport a un procés de canvi profund i imprescindible per a la millora d’aquesta societat.